XVIII HOMENATGE A LA PARAULA. (Colaboración fotográfica para libro de relatos)

PROMOCIÓ DEL 87

Text: Lluís Miret

Fotografia: Manuel Forés (foto 4)

Serie: Promoción del 87.

Foto 1

 Foto 2

 Foto 3

Foto 4

No cal que busqueu més. Jo sóc l’assassí.

En realitat, jo no volia ser una assassina. Com a molt aspirava a la trista figura del suïcida, però tot va capgirar-se amb aquell estrany sopar. Carla havia organitzat aquella trobada d’antics alumnes. Manifassera, hiperactiva i comboianta. Va localitzar vora vint companys de l’antiga promoció del 87. Entre compromisos i excuses, finalment vam presentar-nos una dotzena d’exalumnes i dos professores. Al costat de Carla hi havia Anna i Mariló. Eren dues dones feliçment casades que no van obrir la boca durant tot el sopar. Tot al contrari de Jaume, Vicent i Marc.

Els seus riures estridents destacaven per damunt de la multitud. Jaume era el més bròfec de tots. Durant els estudis havia col·leccionat una considerable quantitat de carabasses. Va deixar els estudis per treballar en una gasolinera. I allà continuava vint-i-cinc anys després. Era el cas contrari a Vicent, per al qual una quantitat.

de carabasses similars no havia estat impediment per a convertir-se en un dels homes més rics i poderosos de la comarca. S’havia fet d’or construint apartaments barats i de mala qualitat. Les males llengües deien que tenia comprats polítics des de Tortosa fins a Cartagena. També deien que li anava molt malamente des del 2008. Es parlava de concursos de creditors, de solars i pisos embargats, de demandes de clients... Tots vam poder donar fe que res d’això semblava preocupar- li en excés. Va riure desvanit tota la nit. Convidant a gintònics tots aquells que ho desitjaren.

El tercer del trio era Marc. Igual de simpàtic i bandarra, però molt més intel·ligent. Va estudiar econòmiques i va entrar a treballar en una entitat bancària, on no va parar de pujar d’escalafó en escalafó. Deien que era alguna cosa més que el Cervell a l’ombra de Vicent; era qui li aconseguia els crèdits. També era una víctima de la crisi. Acomiadat i aturat com tants altres, bé, com tants altres no. A ell, l’havien indemnitzat amb tres milions d’euros per contribuir a crear un forat de tres-cents milions en l’entitat on havia treballat.

Tampoc semblava estar massa preocupat. Es va passar tot el sopar rient i fent bromes. Fins i tot va fer un acudit quan Carles va dir que ell també havia estat acomiadat. «Benvingut al club!» va cridar entre riures. I al moment els seus companys van esclatar en una celebració èbria i sorollosa. Carles no va seguir-los el joc. Ni tampoc Mari, la seua dona. Eren una parella avorrida i seriosa, tant que portaven junts des de vuitè.

El que tenia més males puces era Guillem. Va haver-hi un moment de molta tensió cap al final del sopar. Esperonat pel vi. Va recordar a Marc que havia perdut els estalvis del seu pare en el seu estimat banc. «Això està fora de lloc», va dir Vicenta; «No ens amargues la nit», va dir Tonyi; «Fes-te un gintònic que jo et convide», va dir Marc. «Clava’t el gintònic pel cul», va respondre Guillem mentre s’alçava i abandonava el restaurant.

Òbviament van haver-hi uns segons de tensió, però quatre acudits i una nova ronda de begudes van contribuir a retornar-hi el bon ambient de manera ràpida. Vicenta i Tonyi havien eixit en defensa de Marc. Tota la resta del sopar van estar rient les gràcies dels tres animadors. No en va, els seus marits treballaven per a Vicent, que tot i la situació dramàtica de les seues empreses, encara els mantenia en nòmina. El que havia estat callat, observant-ho tot, va ser Manu. Ell sempre havia estat així. Callat, discret i intel·ligent. L’ull dret dels professors per les seues notes i comportament. Era l’altre gran triomfador del grup. No pels seus estudis ni pel seu currículum. En aquest país ningú triomfa per aquestes futilitats. L’èxit de Manu es devia al fet que havia entrat en política i havia estat primer alcalde; després, diputat. Amb un discurs d’esquerres i un comportament ètic i exemplar. Jo el tenia en un pedestal, però aquella nit, vaig adonar-me com estava d’equivocada. El primer que em va mosquejar va ser el seu silenci covard. No va eixir en defensa de Guillem ni va reaccionar davant la humiliació de Carles. Jo n’havia sentit. rumors. Hi havia hagut notícies de negocis tèrbols amb un antic company de classe,especulacions malintencionades que jo em resistia a creure. Jo el coneixia bé.

Erentan diferents. En canvi, aquella nit, van haver somriures de complicitat, intercanvis de frases primer dissimulades, però cada vegada més evidents. Al quart gin tonic ja no hi havia dissimulacions. Manu, Vicent i Marc van acabar la nit parlant sense amagar-se de negocis i amics comuns. A la resta, ens obsequiaven amb begudes i somriures, però ells estaven en una altra dimensió. No sols estava indignada i cabrejada. Molt pitjor. Em sentia la víctima d’un engany. Frustrada per la meua incompetència com a professora. Quins valors els havia transmès? No havia jo contribuït a crear aquells monstres? Em sentia malament, molt malament, però per primera vegada en un mes no era qüesti. De salut. I per primera vegada des del maleït diagnòstic no estava frustrada als peus del destí. Vaig enverinar els tres gintònics: el del constructor corruptor, el del polític corrupte i el del banquer que havia finançat la festa. Vaig utilitzar el verí que portava al damunt des de feia una setmana. No tenia presa per morir. Quaranta anys de vida dedicats a la docència i la literatura no havien servit per deixar un món més digne i habitable, però potser un únic i darrer acte sí que serviria per assolir tan lloable propòsit.

Després vaig tornar a casa. Vaig acabar de lleir els llibres de Petros Màrkaris. No tenia presa per matar-me. Volia assaborir la meua obra. Vaig deixar que tots els meus antics alumnes sofriren la por i la sospita. Potser no mereixien la mort, però el seu silenci còmplice no els feia dignes de quedar impunes. També jo vaig ser interrogada, però malauradament van enviar-me un policia jove i inculte. Res a veure amb el tinent Kostas Kharitos.